CRONICA 32 – Myanmar, un país diferent

Potser no sona gaire el nom de Myanmar, però segur que Birmània sona una mica mes, ja sigui per la pel·lícula “Objetivo Birmania”, pel grup pop dels anys 80 de la “movida madrileña” o mes recentment per la pinça Birmana de la Remei. Geograficament esta a l’est de la India, a l’oest de Thailandia i al sud de la xina, i el mar que banya les seves costes es el mar Andaman cap allà al golf de Bengala.

Van canviar de nom al 1989 per esborrar les restes de la colonització anglesa, però tothom no hi esta d’acord. De fet, la situació política es un xic complicada, actualment el país esta dirigit per un regim militar que es fa dir “Estat de Pau i Consell de Desenvolupament” però formalment es diu “Estat de Llei i Consell de Restauració de l’Ordre”. Però des d’un democràcia mal portada i la corrupció, des de l’independencia (1947), a portat a un país capdavanter en exportació d’arròs durant l’època anglesa, a un país que esta entre els deu països mes pobres del mon. El terme democràcia potser no esta ben emprat, doncs en les ultimes eleccions, al 1990, el partit amb majoria (els pro-democràtics) va perdre escons per desqualificacions, exiliats i fins hi tot assassinats i va tornar el partit pro-militar al capdavant.
Parlar de política obertament els pot portar a la presó, com li va passar a la premi Nobel, Suu Kyi, líder del partit pro-democràtic, que porta uns 10 anys entre presons i arrest domiciliari. Actualment un 70% de la població viu en zones rurals i el país tira endavant gracies a l’exportació de fusta de Teka, arròs i pedres precioses. Com teòricament es una democràcia, no esta mal vist que països com Anglaterra, EEUU, Xina, Singapur, Franca o Thailandia inverteixin obertament en aquest país, això si, les armes les subministra el seu gran aliat, Xina, doncs durant l’època dels 50 es va declarar socialista amb una mesura dràsticament sorprenent: van anul·lar els bitllets de 50 i 100 Kyats (els mes grans) i la gent rica va passar a ser pobre de la nit al dia.
Pel que fa a la gent del carrer tothom sembla que te alguna cosa per portar-se a la boca, però com que han d’invertir una mitjana del 50% del sou en menjar, no poden comprar gaires coses mes i es veu un país pobre però sense gaire misèria.
Entre les dades esfereïdores esta una esperança de vida de 50 anys, i ser un país líder en producció d’opi, després que els talibans l’erradiquessin a l’Afganistan.
Myanmar es un país estrany: els homes porten longhi (una mena de faldilles llargues nuades), les dones a mes a mes s’emmascaren amb Thanaka (una mena de pasta groga que fabriquen de l’escorça d’un arbre) i tots plegats es fan un fart de mastegar Bethel (una nou moscada que els hi deixa les dents vermelles i destrossades). Per cridar-te l’atenció fan una mena de peto-xarrup a l’aire i per donar-te les coses utilitzen la ma dreta mentre amb l’esquerra sembla que facin “BUTIFARRA”. No busquis un sabater perquè tothom va amb xancletes.
El tema benzineres esta xungo, o be et trobes una cua kilométrica o l’has de comprar en una paradeta de fusta a les vores de la carretera on exposen el combustible en ampolles i garrafes, però aqui, la poca gent que es desplaça ho fa amb transport públic… i quin transport públic! Uns autobusos urbans de principis de segle (s.XX) i els inter-urbans que son herència de la segona guerra mundial. Però tan se val, per a curtes distancies cal utilitzar el trishaw, una mena de bicicleta amb side-car.
Però el mes estrany de tot no sabem si es la seva manera d’escriure a base de rodonetes i palets que semblen cuques o homenets, o be, que els fascini el Durian, una fruita que sembla una mena de meló amb punxes, que te gust a ceba podrida però el mes fort de tot, es que olora a claveguera.
Myanmar es un país diferent. Sempre que ens plantejàvem els nostres viatges buscaven un destí on el turisme no hagués canviat la manera de fer i la mentalitat de la gent, un país “autèntic”, un país diferent, i quan finalment en trobem un ens envaeix una estranya sensació. Una sensació que hem compartit amb altres turistes i que hem definit com que es un país avorrit, però no es ben be així, la gent es molt amable, simpàtica i divertida, en un país asiàtic on la màxima expressió artística es la construcció de senzilles estupes. Realment no hi ha una arquitectura, un art o uns paísatges espectaculars, sinó que la gent, els costums i alguns indrets conformen els punts d’interès d’aquest país; o això es el que nomes ens deixen veure. A vegades fins hi tot tenim la sensació que tot es un gran muntatge, on el govern paga a figurants d’Attrezzo perquè et somriguin o et regalin una flor. Però aquests gestos semblen autèntics.
L’arribada a la capital del país, Yangon, va ser del mes al·lucinant. Ens va ser molt fàcil trobar un taxi i un hotel sense tenir la sensació que ens estaven prenent el pel, gracies a Mr Shi, un xicot alt, ben plantat i amb faldilles. ….. De cami cap a l’hotel tot sembla un conte de fades. Una estupa daurada gegantina abraça la ciutat adormida, un vaixell amb forma de drac ens enlluerna sobre el reflex del llac mentre ens esmunyim per entremig de boscos espessos d’arbres, …. i un hotel en parquet a terra ho acaba d’arrodonir. Al mati següent però, es va esvair el miratge. Sota la llum del dia les coses prenen un altre color. Els carrers son polsos i atrotinats, els edificis son antics i destartalats, però tot hi així ens sobte la presencia de boscos enmig de l’extensa ciutat i l’escàs transit que en prou feines circula per les grans avingudes. Si la capital es així… com deu ser el país!
Farts de grans ciutats (amb 10 dies hem trepitjat Mumbai, Bangkok i ara Yangon) decidim emprendre camí cap a comarques… i camí mai mes ben dit, perquè d’acord amb la capital del país, les carreteres nacionals son camins de carro amb un parell de metres d’ample de pedaços d’asfalt.
Comencem per Bago, un llogarret amb un gran Budha tombat (55 metres), un altre en construcció encara mes gran (65 metres) i com no l’estupa mes gran del país (114 metres d’alt)… deu ni do per un llogarret. Nomes baixar de l’autobús ens encabeixen a l’Hotel Emperor i un parell de conductors de trishaw s’ofereixen per ensenyar-nos tots els racons de la ciutat.
Teníem pensat d’anar a passar el dia següent a Kyaiktiyo però ens diuen que no tindrem temps que cal fer nit a Kinpun camp després de baixar del Golden Rock (d’acord si ells ho diuen ho farem així). El gran “hightlight” de Myanmar de portada, es el Golden Rock… i que vols que et digui, es nomes una pedra daurada a d’alt d’una muntanya, però be, l’aventura del pickup i l’excursió fins el cim per arribar-hi ha estat be.
Volem continuar per Inle Lake, però Mr Han, un guia que sembla espavilat, ens recomana fermament que fem un trekking per Kalaw, i per acabar-ho d’adobar, ens dona un planning acurat de bones recomanacions per a una estada a Myanmar… sembla que en aquest país no ens deixaran fer res pel nostre compte… i un nefast transport públic ens farà seguir el planing al peu de la lletra encara que no volguem.A les 3:30 del mati arribem a Kalaw, on curiosament ens espera Mr Win, per allotjar-nos fins a les 6:30 del mati quan hem d’emprendre de nou el viatge per anar a les coves de Pindaya, una gruta a la muntanya que al llarg del temps han anat omplint de Budhas i que actualment ja en compten mes de 8.000. Es com si a les coves de Salnitre haguessin anat apilant Morenetes donades per diferents institucions.
Com no, ens apuntem al trekking per la reserva tribal del parc natural de Kalaw. Però no ens acompanya Mr Win, aquesta vegada ho farà Mr Robin ooooooooooohhhhhhh. Ens avisen que no serà un gran trekking amb paísatges alpins sinó que ens passejarem per un paísatge diferent on farem cap a les diferents tribus que poblen la zona… i tan que es diferent, un bosc de pins ens fa sentir com a casa, sinó fos per la gent de la zona que encara viuen de forma tribal. Mr Robin ens informa de tots els usos i costums dels pobles que visitem, i ens deixa esplaiar fent fotos a tort i a dret mentre els habitants amablement s’hi posen be… ens sorprèn que hi hagi gent que encara visqui així però tot esta tan ben posat i ells semblen tan feliços que tot plegat sembla un gran muntatge… potser incrèduls de lo pintoresc que resulta tot.
Al dia següent ens aventurem cap al llac Inle, on l’aïllament de la zona ha fet desenvolupar diferents tècniques per viure-hi. Per cultivar els seus hort utilitzen uns troços de gespa que suren sobre el llac, els pescadors per tenir una ma lliure per tirar la xarxa s’ajuden del peu per remar i els pobles semble que flotin sobre el llac damunt pilars de bambú. Ni a Venècia s’han adaptat tan al medi! Una excursió en bici ens permet veure els pobles de les vores del llac però com realment es veu la vida quotidiana d’aquesta gent es mitjançant una canoa propulsada amb l’ajut del peu. Resulta curiós que en aquest indret els nens per anar a l’escola vagin amb canoa i que utilitzin el peu com els seus pares. A la sortida en bot ens porten a veure el mercat setmanal, i com no? A diferents botigues d’artesania tradicional, i un altre cop, de lo pintoresc que es tot, tornem a tenir la sensacio que tot es attrezzo, ara fins hi tot busquem els decorats de cartró-pedra.
150 Km ens separen del nostre nou desti, Mandalay, la segona ciutat del país, però d’infraestructura viaria de nou ens te 12 hores entre sotracs i núvols de pols dins d’un minibus que cau a troços… “literalment” a mig camí varem perdre la porta i el núvol de pols ens va acabar d’envair. Encara estem fent racons en els forats del nas.
Mandalay, es la copia barata de Yangon, amb una gran diferencia però, han ubicat el centre de la ciutat al voltant d’un palau abandonat després de la seva reconstrucció, 4 Km quadrats envoltats d’un gran fossar d’aigua (una bona manera de desaprofitar sol urbà!). La meravellosa posta de sol des del pont de U’Bean reconfirma les nostres sospites… TOT ES UN MUNTATGE. Dues barquetes de pescadors llencen les seves xarxes entre els ultim raigs de sol del dia, el reflex d’un arbre desfullat tentineja en les aigües ataronjades. Els monjos passegen tranquil·lament damunt d’un pont bellugadis que serpenteja al voltant del llac… i quan queden pocs minuts perquè es fongui el sol a dins les aigües… de sobte sentim: 3, 2, 1, Now! El pescador llenca la xarxa i es disparen a l’uníson una vintena de càmeres de japonesos. Esperem que la foto els hi surti be, doncs fer tornar a sortir el sol els hi pot costar uns quants milers de Kyats mes (1000 Kyats = 1 Euro). A part de la posta de sol ens ha compensat la visita a Mandalay un parell de pagodes i l’excursió amb ferry fins a Mingun, una ciutat mig abandonada on d’impressionant estupa a mig construir i oblidada pel temps veu passar els anys pel costat del riu.
No volem tornar a caure en l’error de fer un llarg trajecte d’alt d’un autobús amb aquestes carreteres polsegoses, es per això que per anar a Bagan farem el recorregut per riu, dalt d’un vaixell, esperant que no s’embarranqui gaire doncs el vaixell públic dels dimecres te una durada estimada de 14 hores o 2 dies, depenen de l’estona que s’estigui empotrat a la sorra. Per sort, amb la marea a favor i el vent en popa, en 12 hores ens plantem a Bagan, la ciutat de les 3.000 pagodes. Estem una mica ganduls i aquí fa molta calor, així que les tropocientas pagodes les visitarem en carrito de cavall, un transport que encara no em provat i que es un xic mes car que la bicicleta però, amb bici ja hi anirem dema. En Rambo, un cavall molt espavilat que li han plantificat una rosa al cap, ens passeja pel complex arqueologic. Mentre nosaltres no donem a l’abast fent un reportatge fotografic i imaginant-nos com els avantpassats burmesos feien vida per aquestes contrades, doncs des que l’UNESCO ho ha declarat patrimoni de l’humanitat aqui nomes queden els venedors de souvenirs que son d’allo mes pesats.
Bagan ha estat la gota que ha fet vessar el got … no tan sols et fan treure les sabates sino tambéels mitjons a cada pagoda, paia, temple, roca, Budha o casa… ja tenim un “callo” del 40 a cada peu.
Aquests últims dies hem assaborit Myanmar al nostre aire i malgrat que en aquesta epoca de l’any (l’estacio seca) el país no es tan verd com ens imaginavem hem descobert que realment es un país encantador, un país diferent!

NOTA: Si realment voleu veure com un cuiner es posa les mans “LITERALMENT”al cap, demaneu a Bagan un bon plat de raviolis de cara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.