CRÒNICA 3.5 – Per què la Índia?


Incloure la Índia en aquest viatge ens va semblar una bona idea.
Les nenes ja han vist bastant món i les crèiem més preparades per gaudir de la Índia. Principalment només ens hem centrat en el Rajasthan però podem dir que l’essència dels hindús hi és ben present: Les creences de l’hinduïsme reiteradament complexes d’entendre, els rituals ancestrals sovint racionalment incomprensibles, l’organització, encara visible, per castes, els colors brillants dels vistosos saris i la varietat culinària que tan ens agrada.

En general hem de dir que hem estat molt més bé del què pensàvem tot i que ens hem trobat en alguna situació desagradable provocada per la picaresca humana (val a dir que el poble hindú no destaca per la malícia i l’engany, ben al contrari, però una mica manguis si que són).
De la Índia del 2019 ens ha agradat veure que la gent ja no està tan prima, potser ara se’n van cap a l’altre extrem, i de fet nosaltres mateixos en 28 dies ens hem posat rodons, però en general suposem que la qualitat de vida deu haver millorat, almenys pel què fa a la ingestió d’aliments. Una altra cosa és el tema contaminació 😥. Esgarrifa de nou veure com conviu la gent amb la contaminació😭. Els costums comercials d’agrupar-se per gremis en petits comerços que funcionen des de temps immemorables, és manté ben viu. Aquestes botigues a peu de carrer a tocar dels cotxes, tuk-tuks, camions, autobusos… que tenen als comerciants asseguts a terra respirant els fums dels vehicles directament tot el dia, fa posar els pèls de punta!!! i ja no parlem del tuk-tuk bicicleta😩. Fa mal al cor veure carretejar les bicicletes carregades fins a la bandera entremig de cotxes, tuk-tuks, camions, autobusos 😓.
De la Índia tothom diu que te n’enamores o l’odies, no hi ha terme mig, i la veritat és que les dues vegades que hi havia vingut em passava el mateix: quan era a casa m’engrescava la idea d’anar a la Índia i quan hi era em preguntava què hi feia jo allà. En aquest últim viatge haig de dir que venir a la Índia ha estat diferent, o potser indiferent. No sé si ho sabré explicar. La societat hindú ha canviat, però en el fons tot segueix igual. Aparentment han millorat moltes coses o molts serveis, però tot llueix igual. Malgrat que en general no hem vist tanta misèria com en altres vegades, i la gent va més ben vestida i gairebé tothom té un telèfon mòbil, les coses segueixen destartales: els edificis, els carrers, els vehicles…
Sorprèn que no hagin arribat les grans superfícies o centres comercials, i els que ho van fer han tingut èpoques millors. No és que ho haguem trobat a faltar, el contrari, però sorpren que sigui una societat prou ferma com per resistir-se als afectes de la globalització.
I això et fa pensar que en el seu món distribuït per castes tothom es mou en el seu ambient i sap què pot o li pertoca fer.
Econòmicament parlant, la classe mitjana és més visible. Com a tot arreu tothom busca la manera de guanyar-se les garrofes i és en aquest punt, on hem tingut més oportunitat de conèixer com se les empesquen al més pur estil hindú per anar a la seva i saltar-se les normes que sovint sembla que només estan escrites pels altres. No sé, en aquests països on hi viu i hi conviu tanta gent, al contrari del que podria semblar, en comptes d’estar organitzats i mantenir un ordre de convivència fan el contrari: és la llei del més fort i del que hi posa més morro.
A la Índia hi hem estat bé! Hem intentat trobar espais relativament còmodes per compensar la manca total d’espais públics on relaxar-se o simplement estar. El no haver-hi parcs o places públiques on badar, o ni tant sols voreres per caminar fa que estiguis gairebé sempre tancat en algun lloc, i a nosaltres això ens agobia una mica.